| Relat 1
SOTA EL CEL DE SOMNIS
Fa un temps em vaig trobar amb un viatger solitari que em va explicar el seu somni. Em va dir que el seu desig era trobar un lloc on finalment pugués sentir-se a casa, envoltat de persones que l’acceptessin tal com és.
En el somni, camina per carrers familiars, saludant amics que mai no ha conegut en la realitat, però que d’alguna manera sent que sempre han estat per ell. Les rialles i les converses dels seus “amics” ressonen en l’aire, creant una sensació que mai abans havia experimentat. Cada abraçada l’omple d’una sensació que sempre havia esperat sentir.
En despertar, una nostàlgia dolça recorda la sensació del seu somni. El guarda com una imatge, simplement la recorda al seu cor com l’esperança que algun dia pugui arribar a algun lloc que pugui dir “casa”. Una casa no només amb coses materials, sinó plena de sentiments i afecte.
Encara que el món real pugui arribar a ser un lloc solitari i desconegut, el viatger recorda que sempre hi ha una llum brillant al final del camí.
Aquest somni representa d’alguna manera com ha viscut la vida de petit, i la seva actitud, els seus canvis d’humor i, sobretot, el seu estat emocional.
SOMIATRUITES |
Relat 2
Mael boxejador.
Un somni, moltes persones el tenen però poques poden aconseguir-lo, entre aquests
aspirants es troben Mael i Tariel, 2 nois òrfes. Tot comença el 2008, Mael es va criar
amb el seu pare i el seu germà gran Tariel, en aquell moment Mael té 4 anys i el seu
germà 9.
Ambdós germans estaven molt units amb el seu pare, que era l'únic mentor dels nois.
El seu pare era un gran boxejador, es podria dir que era un dels millors boxejadors del
món. El seu pare sempre els deia que ells serien millors boxejadors que ell si s’ho
proposaven. Mael era tan petit que no feia cas al seu pare, però el seu germà gran va
captar el missatge al 100%, així que s’esforçava al màxim per arribar a ser
professional.
Però un dia un esdeveniment va canviar la vida dels dos, el seu pare va ser assassinat
amb 2 trets, un al pit i un altre al front, va ser assassinat per un assassí misteriós,
aquest tràgic succés va traumatitzar i canviar la vida dels dos. Després de la mort del
seu pare, Tariel va haver de fer-se càrrec del seu germà petit, deixant la seva vida de
boxejador per ser el seu mentor i figura paterna, per tant va renunciar al seu somni.
Tariel va decidir concentrar la seva determinació i la passió que tenia pel boxeig en
ajudar al seu germà, li va transmetre les seves tècniques i les seves millors qualitats,
per ajudar-lo a aconseguir el somni que ell tant volia. Amb els consells de Tariel, Mael
es dona a conèixer en el món del boxeig, utilitzant el ring per canalitzar el seu dolor i
ràbia. A mesura que el temps passa, Mael segueix guanyant combats de la categoria
Amateur, sempre amb el seu pare en la seva ment i complir la seva promesa; arribar a
ser boxejador professional, i en un futur el millor de tots.
Però no seria tan fàcil, amb el temps tot es tornaria més complicat, Mael patiria amb les
seves relacions properes, incloent amics, la seva parella i la relació amb el seu germà,
tot això a causa de la seva obsessió i els seus traumes, però això li és igual, la seva
determinació i les seves ganes d'aconseguir els seus objectius són majors, així que es
supera a ell mateix cada dia i intenta millorar en tot el possible, i la recompensa no triga
a arribar, gràcies a Déu com diu ell, va arribar a la segona posició de la lliga local
d'Atlanta, USA.
Amb el suport del seu germà, Mael arriba al combat final contra el primer lloc de la lliga,
Manuel el Tità Martínez, arriba la lluita i Mael decidit a guanyar lluita amb agressivitat,
està a un pas d'aconseguir el seu somni, però no serà tan fàcil, el seu rival és molt més
àgil que ell, esquivant la majoria dels seus cops amb facilitat, però Mael aguanta
gràcies a la seva resistència, i aconsegueix un punt feble, el mateix que és el seu fort.
Manuel no té molta resistència, es cansa massa i baixa la seva guàrdia, per la qual
cosa Mael aprofita i dóna un cop directe al fetge amb la seva mà esquerra, la reacció
de Manuel és baixar el cap i amagar el cos, donant-li l'oportunitat a Mael de donar un
cop a la cara, enviant-lo al terra de la lona.
Mael ha guanyat el combat, aixecant el puny en alt mentre mira al seu germà, agraint
mentalment per tot, al final de tot no va ser per tant i el raig Mael va aconseguir el seu
somni, és professional.
Pseudònim: Martin Luther King jr. |
Relat 3
Diferent
Vaig créixer en un orfenat molt antic, on quasi no ens vigilaven, no ens donaven amor i no respectaven els nostres desitjos com a infants. Els meus pares em van deixar aquell orfenat quan era un nadó, per tant, no recordo res d’ells.
Un dia molt llunyà, un dia d’estiu, solejat i calorós una parella, va decidir adaptar-me. Una vegada van passar tot el procés d’adopció, vaig anar-me’n a la que seria la meva casa, on gaudiria dels meus nous pares obtindria moltes oportunitats que un nen en un orfenat no podia tenir.
No us puc negar que aquests setze anys amb els meus pares han estat meravellosos, plens d’amor, de felicitat, d’una educació respectuosa i una infància plena de records. Però crec que ha arribat el dia que he de lluitar pel major dels meus somnis: conèixer els meus pares biològics. Pels adolescents com jo, el més normal és que els teus pares no només han de ser els que t’han vist néixer, un pare o una mare, per mi, són els que t’ajuden a créixer i t’intenten assegurar un futur bonic i sense problemes. Però clar, per uns altres això de tenir pares adoptius no és gens normals, i per aquest motiu en l’institut es burlen de mi i em diuen que mai podré conèixer als meus pares.
Tants anys de patir aquesta angoixa, & aquest dolor i de sentir-me diferent dels meus companys m’han fet començar a traçar el camí cap als meus pares biològics, i no pararé fins aconseguir-ho.
Dos mil setze |
| Relat 4
UN SOMNI PER COMPLIR
Quan et quedes sense aire i les paraules van i venen, quan ja no saps què dir i els
sentiments ja no s’entenen.
Tothom té somnis i vol tenir un camí, el meu és ajudar la gent i fer-la feliç. Però, no
tot es pot aconseguir, el camí està definit i no sabem què pot venir. És normal arribar
al punt de no voler seguir.
No conec la clau a l’èxit, però si ho intentes, això ja té mèrit.
Normalment, el que escric porta una història, però això és més un escrit que em
dona energia quan em sento com escòria.
‘’Un somni per complir’’ Hauria d’anar d’un somni aconseguit, però els somiadors
com nosaltres a vegades ens sortim del carril, potser no som com Jesucrist, però
tots som màrtirs, tots podem ser una mica antis, tots anem contra el sistema i tenim
dolors d’alguna mena; tots podem pidolar tal ànima en pena.
M’he sortit una mica del personatge, volia escriure d’un somni complit en el procés
m’he adonat que no em serveix parlar de somnis que mai he arribat a tenir, quan els
meus somnis encara no els he aconseguit.
No soc qui per parlar de l’èxit, perquè jo encara ho estic seguint, i a vegades això de
seguir és un procés que mai tindrà fi.
No et parlo d’algú que els seus somnis va complir, et demano que tiris endavant,
perquè si algo tinc clar és que tots nosaltres tenim potencial. |
Relat 5
UN SOMNI PER COMPLIR
Des de petita tinc un somni, ser futbolista professional des d'aquí baix amb esforç i
constància vaig veient gent que no creu en mi. Critiques, burlés i humiliació. He de
seguir si ho vull aconseguir, però és massa difícil si ni jo crec en mi. Els meus pares,
cosins, amics… Em diuen que no és per mi, ha arribat un punt en el qual ja no sé si
seguir.
Així va acabar una nena de 12 anys, cansada de l’opinió de la gent, frustrada i
decebuda a més no poder. Però 10 anys després estic fent el que m’agrada i vaig
escollir de petita. No van estar amb mi, però ara que ja ho he aconseguit tots creuen
en mi.
A un que ningú estigui amb tu en el procés, has de seguir. No només n'hi ha prou
amb somniar.
analfabeta |
Relat 6
El seu pare
Ja feia molt de temps que estava enamorada de l’Ernesto, el pare de la meva millor amiga. Estàvem a 5è de primària, quan me’n vaig anar a dormir a casa de la Paula. Quan vaig arribar, vaig picar el timbre i em va obrir el seu pare. Mai m’havia fixat en lo atractiu que era, estava sense samarreta i amb la tovallola de la dutxa els seus cabells marrons mullats i els seus ulls verd mirant-me, de seguida el vaig saludar amb dos petons a prop de la boca. Em va mirar amb un somriure i va deixar-me pas a dins de la casa. Ell tenia 26 anys, encara era jove, però jo encara era molt petita…
Acabava de complir 15, i la Paula em va convidar a la seva casa a dormir, el vaig tornar a veure, després de molt de temps, quan em va tocar la cintura per donar-me una abraçada, vaig notar pessigolles a la panxa i de seguida es va tornar a encendre aquesta “xispa” que sentia per ell ja feia 4 anys.
La Paula i jo estàvem al sofà i ell a la seva habitació, a les 4:32 de la matinada la Paula ja no aguantava més, i se’n va anar a dormir. Em vaig quedar al sofà mirant al sostre, no podia dormir. De sobte, vaig sentir el soroll d’una porta, la intriga em va vèncer i vaig anar a veure què havia passat.
No hi havia res estrany, però, abans de tancar la porta del lavabo va entrar ell. Ens va mirar ell em va somriure i em va agafar de la cintura, cada cop estàvem més a prop. I de sobte, els nostres llavis es van tocar, vam començar a donar-nos petons amb intensitat, em va agafar i em va portar a la seva habitació…
Aquell dia vaig complir el meu somni i vaig entendre que l’amor no té edat. |
| Relat 7
La Mariona portava tota la tarda a l’escola de dansa practicant aquell pas tan
complex que va decidir afegir a última hora a la seva coreografia solista.
Només quedaven dues setmanes per pujar la peça a l’escenari. Dues
setmanes per complir allò que tant somiava des de que tenia ús de la raó. La
Mariona tenia tot el pes de l’espectacle, atès que ella era una de les millors
ballarines de l’escola i aquella actuació era la que decidia el seu futur, la que
determinaria si formava part de la Companyia Nacional de Dansa.
Tot estava a favor seu, tenia el recolzament de la seva família, amics i
companys. Tan sols quedava una setmana i l’estrès i el cansament
augmentava.
Mentre sortia de l’escola, va rebre una trucada de la mare. La va agafar
despreocupada.
-Mariona, carinyo… El teu pare.-Va dir la mare amb veu trencada.
-Què passa? M’estàs preocupant.
-El pare acaba d’entrar en teràpia intensiva, per un infart.
-Què? Si aquest matí estava bé- Va respondre plorant.
A l’endemà la Mariona no va anar a assajar i es va replantejar no anar a
l’espectacle.
La seva mare li repetia que ho hauria de fer pel seu pare. Que a ell li encantaria
que compleixi el seu somni, estant o no estant ell allà.
Tres dies després de la notícia la Mariona va decidir anar a assajar, però sense
la mateixa motivació ni dedicació. Ja no es sentia forta. Es va quedar estirada
al sòl fred, frustrada.
Va arribar el dia de l’espectacle. La Mariona no es veia amb forces de ballar, no
seria el mateix sense els seu pare animant-la, com feia des de que era petita.
Va dubtar si sortir al escenari. Estava en una situació de no saber si algun dia
tornaria a clarejar, si algun dia tornaria a ser ella. Donant-li moltes voltes va
arribar a un acord amb ella mateixa. La clau era focalitzar la seva força de
tristesa en la coreografia i en els moviments. I així ho va fer, va sortir a
l’escenari i va ballar.
Finalment, va aconseguir el seu somni d’entrar en la companyia, el seu pare es
va recuperar, i per fi va clarejar. |
Relat 8
UN SOMNI PER COMPLIR
Bona Vida
Ens situem l’any 1732, en un petit poblet als peus del Pirineu. Era un poblet on
regnava la pau, la tranquil·litat i el silenci, on els nens jugaven al carrer, on els
homes anaven a caçar els diumenges, i les dones anaven al safareig.
La Mariona era una noia jove, de 13 anys, que tenia 2 criatures.
Un bell dia, la Mariona descobreix que el seu fill menor, d’un any, està malalt de
tuberculosi. Ella, espantada, porta el nen al metge del poble. Al cap d’unes hores,
avisen que el metge no l’ha pogut salvar. Amb la gran pena a l’ànima, decideix una
cosa: fer-se remeiera.
Quan comença com aprenent, ja salva 4 de cada 6 vides que li arriben, el doble del
que se salvava.
La gent del poble no entén com s’ho fa, i per això l’acusen de bruixa i la lliguen a la
foguera. Just havans que s’encengués, un jove foraster crida: “Només pel fet de
destacar i de ser diferent no vol dir que sigui bruixa. Ella pot salvar moltes vides!”. La
gent del poble reflexionen, i decideixen salvar-la.
Na Mariona és nomenada remeiera del poble, i amb el seu esforç salva un munt de
vides més. Però no tots els finals son feliços. Un dia, en Jan, marit de Mariona,
intenta entendre com s’ho fa la seva esposa amb els seus remeis. Quan ella li
explicà, ell no s’ho podia creure que na Mariona ho hagi pensat sola, ja que cap
dona és tan intel·ligent. En Jan, amb els seus amics, llencen na Mariona per un
penya-segat, acusant-la de bruixa. Aquí s’acaba la vida d’una dona diferent. |
Relat 9
Un somni per complir:
Ser esportista olímpic m’agradaria ser, però ser que gens fàcil o tindre, esforç, constància necessitaré, i un bon resultat obtindré.
Quan tu veus un esportista olímpic o famós et preguntes: que a la seva vida o tenen tot molt fàcil, amb diners, comoditat, però aquella persona en algun moment de la seva vida han entrenat moltes amb patiments… i acabar sent olímpic és la recompensa a tot l’esforç.
Per això ho vull aconseguir de gran.
Pseudònim: olimpíades
|
